La motxilla de la JOC és una bona escola

El meu grup de  RdV em proposa fer un testimoni de la meva experiència en la negociació del 2n conveni  col·lectiu del lleure. Bufff com aconsegueixo plasmar 2 anys de lluita, reunions, negociacions, angoixes, moments bons, amargs, esperances, desil·lusions, cansament i avenços en un testimoni sense que la gent se m’adormi? Ja comprovaré si hi sou desperts un cop haure acabat.
Primer intentaré fer cinc cèntims d’on estàvem: el sector del lleure es immens tothom pensa en els monitors quan ho anomenes, però te mil potes, actuacions veïnals, animadors de gent gran, intervencions socioeducatives, centres cívics i tot el que encara a dia d’avui jo no conec. És un lloc on fer acció sindical és nou i un nou repte, centres dispersos, persones que roten moltíssim i una concepció estranya de ser un treball abans voluntari i moltes vegades vocacional.
El primer conveni es va negociar des dels sindicats per organitzar un sector molt precari amb les coses bones i dolentes que comporta això i ara era el primer cop que hi havia comitès joves i novells per poder fer un treball més de base.
Per tant us faré flaixos de la meva experiència, petits fragments que m’han fiblat la meva persona. La crida o també dit el marrón este a ver quién lo  coge.
Com a membre del meu comitè i juntament amb altres vam iniciar una mica caòticament organitzats la negociació del conveni, quan un cop situats la persona que portava la negociació ens va comunicar que ho deixava, cremat de la situació que vivia. Desprès  de molt rumiar, parlar molt i molts dubtes decideixo fer un intent de coordinar la gent i m’ofereixo.  En paraules d’ una companya de feina, como te complica la vida eso de ser un cristiano izquierdoso.
Il·lusió
Tot començar i arrencar sempre provoca una pujada d’adrenalina. Si alguna vegada arribeu a endinsar-vos a un sindicat voreu que la motxilla de la JOC és una bona escola, moltes estructures, termes i maneres d’organitzar son molt semblants, no en va tenim un passat comú i una opció que ens uneix. Allà vaig organitzar la feina a la manera de la JOC, amb transparència, compartint i intentar implicar tothom. També vaig provocar algun canvi d’enfocament alarmant, vam aconseguir amb els germans de comissions mirar-nos mes enllà de les sigles i aconseguir caminar plegats. Qui conegui els sindicats sabrà que això es difícil perquè el mercantilisme de les eleccions sindicals ha aconseguit posar el capitalisme i la competitivitat als que haurien de caminar plegats. Però el millor del camí han estat les persones. Conèixer-les, empapar-se de la seva vida i la il·lusió de construir alguna cosa plegats. Aquí un cop mes em paro i haig d’agrair a la JOC i al comitè nacional que en el meu procés m’hagi educat la mirada i hagi pogut veure mes enllà del meu comitè, de la meva empresa i els meus companys, conèixer tot un  sector i intentar fer-me meus els seus reptes i problemes.
Desesperança
Be, tot i  voler menjar-nos el món, un conjunt de persones càndides i idealistes (floreta que ens va dedicar un negociador de la patronal) no tot son flors i violes. Hi ha hagut molts pals en aquests temps. Vam topar amb un  altre conveni negociat per un altre sector a Madrid que van decidir donar-li rang estatal sense coneix-se’ns. La mateixa estructura dels dos sindicats ens qüestionava que anéssim plegats,els companys no han entès que defenses coses d’un sector i nomes han mirat el seu problema concret, et sents pressionat per l’empresa perquè vegis el seu punt de vista, comprendre que en una negociació tot fins i tot les millores socials son costos i per tant diners. Abandonat per la gent al muntar un acte reivindicatiu i sentir-te sol i amb poca resposta. Jo mateix sentir-me poc format, embolicat amb algo massa gran, angoixat i poca cosa. No sabent si estàvem arribant a la gent, sentir que no arribes a la feina i que estàs descuidant al comitè de l’empresa on treballes (crec que el dia que en una assemblea una treballadora que duia poc a 7 i tria va posar en una butlleta que la seva empresa no tenia comitè no vaig deprimir-me de miracle). I finalment la crisi, cony aquí també? doncs si, quin remei per culpa  d’ella es va signar el conveni d’hostaleria amb presses,  això ens va complicar la negociació. Desprès les retallades d’assignacions al tercer sector ens va esclafar un xic més. La publicació del preu oficial del menjador per sota de l’IPC, una volta més, i ens va obligar a tancar un conveni  amb un any menys de durada i sense coses que ens van omplir de dubtes. No ens va quedar un bon record del final.
Valoració
Però seria injust dir que ha estat un fracàs, hem aconseguit gran coses, tota una categoria professional ha entrat al conveni, gent que nomes tenia l’estatut ara pot gaudir de molts beneficis, per primer cop a la gent del lleure se li reconeix que educa i es dignifica la seva feina, afegint dintre del seu horari hores de preparació i valoració. Hem signat sempre per sobre del IPC, proteccions a la dona i beneficis socials han estat ampliats. Però jo encara soc més feliç  per petites  coses que per a mi son signe de resurrecció.
En aquest camí ens hem adonat  de la necessitat de compartir, d’organitzar-nos, de la necessitat de tenir alliberats sindicals. Germans nostres, persones concretes amb noms, Jordi, Ferran, Montse s’han adonat que volen servir els demes i que malgrat els entrebancs, poden fer-ho als sindicats. D’aquí tres anys gracies a ells tindrem mes comitès, altres treballadors amb situacions molt precàries descobriran l’ acció sindical i el proper conveni tindrà una base mes amplia i mes força a la taula. Per tot això si alguna vegada se us creua la possibilitat d’implicar-vos sindicalment nomes animar-vos. Anem per feina que la collita es gran i les mans son poques.