Acció a la feina

L’any passat, treballava a la UEC de la Zona Franca. La UEC és un recurs de caire socioeducatiu, en el qual es treballa amb joves entre 14-16 anys, per fer una inserció laboral, i per altra banda, proporcionar-los una formació reglada, per tal d’obtenir un graduat escolar.

Des de maig de 2007, una de les nostres inquietuds va ser demanar a l’empresa si ens feien fixes. L’empresa, en tot moment, ens deia que no hi hauria cap problema, doncs era difícil trobar personal per treballar a les UEC, i a més, havíem fet una bona tasca dins de la UEC, doncs, l’equip era nou i es va aconseguir un bon feelling amb els nanus, i una bona tasca educativa.

Des de CCOO, ens van fer saber que s’estava començant a elaborar un conveni de UECs en l’àmbit de Catalunya. En la reunió que es va realitzar, en la qual érem unes 5 empreses amb UECS que estaven representades, va ser per marcar una estratègia comuna per pactar amb Ensenyament... El meu cap va ser l’únic, que anant de sobrat va dir, que com ells tenien 13 UECs a tota Catalunya, doncs ells pactaven directament amb Ensenyament, sense unir-se a cap plataforma de UECs...

A finals de juny, Bibiana una companya meva, va demanar a l’empresa un full en el qual es reconegués que passava a ser fixa, doncs ella estava pensant agafar un pis de lloguer, i com és normal en aquests casos, li demanaven un contracte indefinit.

L’empresa es va negar a donar aquest full, dient que finalment no ens podíem fer fixes... A partir d’aquí ens vam indignar força, perquè ens havien faltat a la seva paraula, doncs ens la van donar en varies ocasions. Vam intentar parlar amb els caps i coordinadors, tot eren evasives, ningú donava la cara i no sabíem què passava. Deien que no es renovaria el projecte de les UEC, que des de la Generalitat s’estava posant traves a la renovació i que no podien garantir la continuïtat del projecte.

Finalment, ens van convocar a una reunió, un divendres, just quan finalitzàvem contracte. El millor de tot, és que ens van convocar, de manera separada, primer, els no renovats de la zona de Barcelona, després els de la zona del Vallès, i després els fixos... que van decidir presentar-se tot i la negativa de l’empresa.

La reunió va ser tensa, doncs, els hi vam dir que ens havien enganyat, que ens havien mentit, i que no ens sentíem molt a gust amb la situació que ens havíem posat i que no eren les maneres més adequades.

L’empresa es va justificar, i a més, ens va recriminar la nostra actitud doncs no era una cosa, que depenia d’ells, i que era culpa de la Generalitat, i que això amb els convergents no passava.. tot plegat un munt de mentides, i una gran insatisfacció i impotència. Ens van donar l’acomiadament, que amb la ràbia del moment, vam signar sense mirar res... quin error!!, doncs ja a casa, varem observar que faltava una paga: la paga extra.

A partir d’aquí, ens varem trucar tots els companys de la zona de Barcelona, per informar del que havia passat i per saber quins passos volíem o podíem fer.. però, la cosa pintava malament, doncs, havíem signat i teòricament, no podíem fer res.

El primer pas va ser anar a CCOO. Allà ens van dir, que el fet d’haver signat l’acomiadament no podíem fer res. Que calia presentar dos denúncies, una al Ministeri de Treball i l’altre al jutjat. Les comissions de CCOO eren molt altes, a part t’havies d’afiliar si volies que et representessin.

Veient que CCOO no ens recolzava, varem decidir apostar pel Col·lectiu Ronda. Donat que era l’assessorament jurídic que tenim els educadors i tenen la fama que tenen.

Al demanar el nostre acomiadament, al parlar amb el meu cap, em va dir que jo estava equivocat que l’acomiadament era correcte i que tot estava bé. Li vaig dir que sabia que hi havia un error, que ens havia enganyat i que potser no podia fer res, però que sabés, que burro no era. Finalment, em va dir que ens passes, per la empresa i parlaríem.
Una de les sorpreses va ser que la data en que estava feta el pagament de la paga extra, era el 15 de juny, quan estàvem ja a mitjans de juliol... a partir d’aquí,... ja vam veure que la cosa era de mala fe.

En el Col·lectiu Ronda les coses pintaven molt bé, el judici segons el nostre advocat estava guanyat, perquè el nostre contracte era de durada determinada i havia de ser indefinit, doncs la feina era de caràcter indefinida. Alguns del grup es van fer enrera perquè no es podrien permetre el luxe d’estar pendent d’això o per situacions personals com hipoteques, fills, etc. La resta vam seguir endavant. Mentres esperàvem que el dia del judici arribés, varem passar una sessió de conciliació en la qual la fundació mai no es va presentar.

Una setmana abans del judici ens va trucar l’advocat: 3000 € per barba. Vam declinar l’oferta. La nostra lluita no era només pel que havia passat sinó per totes les condicions de la feina, alumnes, atenció, educació... no únicament el tema dels diners.

Dos dies abans del judici estaven convocats al col·lectiu Ronda i la oferta va ser de 5000 € per barba. Després d’un llarg debat, vam decidir acceptar-la. Vam sortir del Col·lectiu, sense saber molt bé què havíem pactat, teníem clar lo dels diners, però no si era la millor opció, donat que nosaltres volíem anar més enllà. Dins de l’acord, hi havia una clàusula en la qual no podíem tirar endavant la denuncia que havíem fet al Ministeri de Treball. Això ens va fer entendre que era el final de la lluita, el final dels ideals. Sí, cobraríem, però no podríem fer res més en la lluita que estàvem iniciant, això va fer que ens sentíssim venuts, que ens havien comprat.

Després, varem acceptar i vam entrar al judici. Allà es va explicar tot els acords que havien arribat. El jutge va dir que en el cas que el Ministeri de Treball volgués investigar la denúncia, ho podria fer en qualsevol moment. Ens van preguntar si havia dubtes, però tots vam callar. Finalment, vàrem firmar els acords, 2-3 ploraven, uns quants amb ràbia...